Ostende (en neerlandès Oostende)

Vet aquí un poema de Josep Carner ―fóra va dir que dels meus preferits, perquè són tants― que trobo a la pàgina del PEN Català, on hi ha, a més de la traducció italiana que també reprodueixo, una traducció anglesa del mateix poema i una altra de francesa feta per Émilie Noulet, esposa de Carner, i el poeta ―a quatre mans van traduir també, entre altres coses, Nabí. És primavera, però això no crec que vagi contra el poema.


Ostende, 31 desembre 1949

Benignament fina l’any, amb peresa.
Sota una boira, dels somnis despresa,
faig, a l’atzar, un semblant de camí,
alliberat de record i destí.

Relleus, colors s’apaivaguen, més tímids.―
Un rastre angèlic, un vel matiner
fa fonedissa la petja dels límits
en cel i mar, en arbreda i carrer.

Tel irreal, imagina d’emprendre
algun consol per a humils decebuts;
gris com l’argent, més lleuger que la cendra,
manyagues fa les cruels certituds.

Ara, als vells arbres, desertes despulles,
mirant de lluny, no se sap si hi ha fulles;
darrera els vidres, de negres caients,
potser tornaren mirades absents.

Benignament fina l’any, amb peresa.
Sota una boira, de somnis despresa,
faig, a l’atzar, un semblant de camí,
alliberat de record i destí.

Ah, si passades les ombres més denses,
trobés encar aquest vel matiner,
i, tot vagant, mig veiés les parences,
mai no temut d’ésser boira també!
_

(Poesia, 1957)

_
_
Inverno a Ostenda

Mite termina l’anno, con lentezza.

Sotto una nebbia, che dal sogno è emersa,

m’aggiro, a caso, incerto del cammino,

libero da memoria e da destino.

Rilievi, tinte attènuansi, più timide.

Un velo mattinale, un’orma angelica

abolita ha la traccia d’ogni limite

fra cielo e mare, gli alberi e la strada.

Larva irreale, par che voglia offrire

qualche conforto agli umili delusi;

grigia, argèntea, leggèra più che cenere

ogni cruda certezza può addolcire.

Sui vecchi alberi ormai, deserte spoglie,

da lontano, non sai se ci sian foglie;

da dietro i vetri, non più transparenti,

forse ritorneranno sguardi assenti.

Mite termina l’anno, con lentezza.

Sotto una nebbia che dal sogno è emersa

m’aggiro, a caso, incerto del cammino,

libero da memoria e da destino.

Ah! potessi al di là d’ombre più dense,

questo vel mattinale ritrovare,

vedere, anche se vaghe le apparenze

e che sia nebbia anch’io non più temere.

Tradotto da Mario Tutino

_
_

(Mi dirai della traduzione.)

Una petita peça teatral

Il poeta è un fingitore

_

_____________________

_

_

DRAMATIS PERSONAE

CHI SIA, un personaggio qualunque.
IL PRESIDENTE DELLA REPUBBLICA ITALIANA.
SILVIO BERLUSCONI, Presidente del Consiglio
(in pectore all’inizio dello spettacolo e de iure alla fine).
Ventun Ministri in pectore, Consiglieri di Stato, guardia d’onore, e tutti coloro che abbisogneranno per riempire lo scenario.
_
_____________________

_

_

ATTO UNICO

CHI SIA, con voce altisonante: L’anno 2008, il giorno 8 del mese di maggio, in Roma, nel Palazzo del Quirinale, nelle mani del Presidente della Repubblica Giorgio Napolitano, prestano giuramento (piccola pausa, poi voce altisonante e solenne): l’Onorevole Dott. Silvio Berlusconi, Presidente del Consiglio dei Ministri.

(Sono presenti, in qualità di testimoni, il Segretario Generale della Presidenza della Repubblica, Consigliere di Stato Donato Marra, e il Consigliere Militare del Presidente della Repubblica, Generale Rolando Mosca Moschini.)

SILVIO BERLUSCONI, dinanzi al PRESIDENTE DELLA REPUBBLICA ITALIANA, con la voce chiara, calma e sicura di coloro che hanno la coscienza tranquilla: Giuro di essere fedele alla Repubblica, di osservarne lealmente la Costituzione e le leggi, e di esercitare le mie funzioni nell’interesse esclusivo della nazione.

(E così via per ventuna volte ― un ministro sostituirà «della nazione» per «dell'Italia» nella forumla di rito. Ci sarebbero poi i discorsi delle autorità, ma non bisognerà rappresentarli perché verranno perfettamente previsti dal gentile pubblico.)

FINE
_

_____________________

Aquest esquetx està dedicat a V., que és de plànyer. Espero que us hagi agradat. L’he escrit en italià per una exigència literària: perquè, a banda de l’elenc dels personatges, del nom del primer d'intervenir, i de les acotacions tret de la que comença «Sono presenti...» ―a més de la paraula «Fine»―, es tracta tot d’una intertextualitat. Ahhh, visca en Montilla! ―que és Molt Honorable.

Un resum biogràfic de la vida de George Sand (i Sílvia Ocampo) segons la insuperable Enciclopèdia Espasa

Copio a continuació, per a il·lustració del lector, el començament del capítol XVII d’Un estiu a Mallorca. Es fa referència a George Sand, molt més extensament que en qualsevol altre lloc de la novel·la, en l’operació narrativa de repetir irònicament la vida d’aquesta en la de «la Ocampo» ―com l’anomena primerament algun personatge d’Un estiu i posteriorment alguna vegada, així entre cometes, el narrador―, que és l’any 1935 que es troba, segons la nostra novel·la, a l’illa.


__Si no fos per les reedicions que de tant en tant se’n fan a Palma, el més probable és que Un hiver à Majorque fos un llibre oblidat. Es pot suposar que els mallorquins som un poc masoquistes ja que trobem tant de gust a llegir-lo i rellegir-lo. En realitat no s’ha escrit mai un elogi més imparcial de la nostra illa; més imparcial, ja que qui el va escriure estava de molt mala lluna.
__En la situació en què es trobava Aurore Dupin [nom real de George Sand] quan vingué, a qualsevol altra que no fos ella el mateix paradís terrenal li hauria semblat un infern. «Pasaremos por alto», diu l’Enciclopèdia Espasa ―i nosaltres la imitarem―, «sus intimidades con Mérimée, con Musset, con Liszt, con Chopin sobre todo que tanto amargó su vida y fue su último amor.» És en companyia d’aquest que es presentà a Palma, com és prou sabut; ella tenia trenta-quatre anys, que aleshores es consideraven molts per a una dona, i havia estat, de petita, mal criada. Donem de nou la paraula a l’Espasa, que és, com tots sabem, insuperable: «Desde su infancia recorrió con toda libertad los campos y los bosques, se apasionó por la vida rústica y recibió aquellas indelebles impresiones que más tarde había de traducir en admirables descripciones de la Naturaleza. Su educación fue muy descuidada; leía todo cuanto caía en sus manos y estas lecturas sólo se interrumpían por locas correrías con los pilluelos del pueblo. En semejante escuela llegó a tal punto de indisciplina que su abuela se vio obligada a encerrarla en el convento de las Inglesas de París, donde permaneció hasta 1820.» En aquesta data tornà a Nohant, on es lliurà ―continua l’Espasa― «locamente a la equitación. Cazaba, vestida de hombre a veces; leía incesantemente, pero sin orden ni método, a Leibniz, Aristóteles, Locke, Condillac, Chateaubriand y Byron». Casada amb el baró Dudevant, militar retirat molt més gran que ella, «después de aquel intervalo Mauricio y Solange, determinóse a poner fin a un estado que no era conforme con sus inclinaciones y en 1831 convino con su marido una separación amistosa».
__Si ens hem estès amb aquestes cites textuals de la famosa enciclopèdia ―més famosa certament per a molts dels nostres contemporanis que no pas la de Diderot―, és perquè, canviant-hi només les dates i els noms propis, ens podria servir també com a resum biogràfic aplicable a Sílvia Ocampo. Segons George Sand, si hem de creure l’Espasa ―i segons Sílvia Ocampo, afegim nosaltres―, «el amor se altera según las alteraciones que halla y no hay más lazo de unión que la mutua pasión del momento». Vingué a Mallorca, com Sílvia Ocampo, fugint de les tempestes de la vida i esperant trobar-hi un refugi de pau […].

Llorenç Villalonga. Un estiu a Mallorca. B.: Club Editor, 2008, p. 133-134.

_

_

(Per cert que aquesta entrada vol anar modestament dedicada a l’anònim d’Escriure, llegir i regar el jardí, per la insuperable definició de poesia que ens llegí un dia.)

Llorenç Villalonga. Un estiu a Mallorca. Barcelona: Club Editor, 2008.

«Concentració de misteris minúsculs i obscurs»

Atès que avui (20 d'abril) ningú encara no pot estar segur del tot que Bernat Metge, bo i donant-lo per enllestit, hagi posat el darrer punt a Lo somni (no s’hi pot pas pujar de peus, sense tenir en compte els segles), i només es pot assegurar que Lo somni, això sí, ja ha estat somiat (i això no és prou per parlar-ne), faig temps. Proposo una pregunteta sobre un escrit el punt final del qual encara és fresc (si no tenim en compte els segles). És l’entrada corresponent al 16 d’abril del 1918 d’El quadern gris ―concretament el primer tall d’aquest dia―: algú ha trobat que retratdedoriangrayejava? Potser la paraula és massa forta: algú, per casualitat, en llegir el fragment ha pensat vagament en El retrat de Dorian Gray? És evident que la cosa és molt més reduïda, desviada, segurament s'hi focalitza uns aspectes, no es parla d'un protagonista concret i així es presenta el fet com una observació banal més (que no ho és), etc., i la «resignació» crec que talla molts ponts, però no li passa alguna cosa del que diu la nota planiana, al retratat de Wilde? Hi és, una certa reminiscència wildeana? Ni que sigui llunyana llunyana…?

«D’un somni e d’algunes altres coses». Carta de Martí l'Humà a Bernat Metge

Lo Rei. Sapiats que el feel En Ramon Savall nos ha recitada l’obra que vós havets feta d’un somni e d’algunes altres coses, e hauríem plaer que la veéssem; per què us manam e us pregam que al pus prest que porets, nos en trametats transllat, e farets-nos-en servei. Dada en Saragossa, sots nostre segell menor, a 28 d’abril de l’any de Nostre Senyor 1399. Rex Martinus. Dirigitur Bernardo Medici. Dominus Rex mandauit mihi Berengario Sarta.

Aquesta carta és un dels documents que s’utilitzen per datar Lo somni de Bernat Metge: se sap que el 28 d’abril de 1399 era escrit.

Notes de Vergés a HOR., Carm. II 19

El curador de les Odes d’Horaci, Vergés, posa, a peu de plana, alguns aclariments al poema 19 del segon llibre ―copiat en l’escrit anterior― que seran bons de saber.

A la primera estrofa, diu, per exemple, per al que ell tradueix «orelles […] dreçades», que «l’original diu acutas, ‘agusades’, mot que suggereix les orelles allargades cap amunt i punxegudes amb què eren representats els sàtirs». (El Dicc. llatí-cat. de l’Enciclopèdia dóna, per acutus, -a, -um, ‘agut’, ‘punxegut’, ‘afilat’.)

[I] He vist Bacus ensenyant els seus càntics en uns roquissars apartats ―creieu-me, generacions venidores― i les Nimfes aprenent-los i les orelles dels Sàtirs de peu de cabra dreçades.
[II] Euhe! Encara tremolo recordant la por que he passat i el meu pit, ple de joia, batega adeleradament perquè se sent envaït per Bacus. Euhe! Perdona’m la vida, Líber, perdona-me-la, tu que ets tembile pels cops dels teus tirs.

A la tercera estrofa, les Tíades infatigables s’aclareix que són «les Bacants, que formaven part del seguici de Bacus».

[III] M’és lícit de cantar les Tíades infatigables, la deu de vi i els rierols que escampen llet, i de recordar la mel que s’escorre de les soques balmades;

A la quarta estrofa es diu, sobre aquest «joiell de la teva muller benaurada col·locat entre els estels», que «Bacus va prendre per muller Ariadna, abandonada per Teseu a l’illa de Naxos. La corona nupcial amb què la va obsequiar, ell mateix la va col·locar al cel, com una constel·lació».
A la mateixa estrofa, més avall, més de mitologia: sobre Penteu i Licurg s’explica que «Penteu, rei de Tebes, havia empresonat Bacus, sense reconèixer-lo; la seva casa va ésser destruïda per un terratrèmol» i que «Licurg, rei dels edons, a Tràcia, que no volgué admetre Bacus, esdevingué boig i matà la seva pròpia muller i els seus fills».

[IV] també m’és lícit d’esmentar el joiell de la teva muller benaurada col·locat entre els estels, la casa de Penteu destruïda per un terrible esfondrament i la mort del trace Licurg.

Sobre la cinquena estrofa, Vergés explica que «Bacus va fer aturar el corrent de l’Orontes, a Síria, i el de l’Hidaspes, a l’Índia, i va calmar les ones del mar Aràbic» (a més que les Bistònides són «les Bacants de Bistònia, a Tràcia»).

[V] Tu fas recular els rius, tu fas recular el mar dels bàrbars, tu, en uns cims llunyans, amarat de vi lligues, sense dany, amb un nus d’escurçons els cabells de les Bistònides,

Més sobre mitologia: «que Bacus», com diu l’estrofa sisena, «en aquesta lluita, s’hagués transformat en lleó és una llegenda de la qual no tenim cap més notícia».

[VI] tu, quan un escamot de gegants, pel camí més dret, escalava impiu el reialme del teu pare, vas fer recular Retus amb les teves urpes de lleó i les teves horribles maixelles;
[VII] bé que eres celebrat com a més bo per a la dansa, les plasenteries i els jocs, no eres tingut per gaire apte per als combats; eres, amb tot, el mateix en la pau i en la guerra.

Ja a la darrera estrofa, el protagonista de la qual és el gos Cèrber, diu Vergés que «un vas d’or, en forma de corn, ple de vi que va amansir Cèrber» és aquest «corn d’or»; i que d’aquest «quan te n’anaves» «uns creuen que vol dir ‘quan te n’anaves cap a dins dels Inferns’; altres, que vol dir ‘quan, en sortir, vas tornar a passar per davant d’ell’»; i que de «les tres llengües de la seva gola», com tradueix Vergés, «altres interpreten ‘amb les tres llengües de les seves tres goles’».

[VIII] A tu et veié vistós amb el corn d’or i no et va fer cap mal Cèrber, ans et va fer mansois afalacs amb la cua i, quan te n’anaves, et va llepar els peus i les cames amb les tres llengües de la seva gola.

HOR., Carm. II 19

Bacchum in remotis carmina rupibus
uidi docentem, credite posteri,
______Nymphasque discentis et auris
__capripedum Satyrorum acutas.

He vist Bacus ensenyant els seus càntics en uns roquissars apartats ―creieu-me, generacions venidores― i les Nimfes aprenent-los i les orelles dels Sàtirs de peu de cabra dreçades.


euhoe, recenti mens trepidat metu
plenoque Bacchi pectore turbidum
______laetatur. euhoe, parce Liber,
__parce, graui metuende thyrso.

Euhe! Encara tremolo recordant la por que he passat i el meu pit, ple de joia, batega adeleradament perquè se sent envaït per Bacus. Euhe! Perdona’m la vida, Líber, perdona-me-la, tu que ets tembile pels cops dels teus tirs.


fas peruicacis est mihi Thyiadas
uinique fontem lactis et uberes
______cantare riuos atque truncis
__lapsa cauis iterare mella;

M’és lícit de cantar les Tíades infatigables, la deu de vi i els rierols que escampen llet, i de recordar la mel que s’escorre de les soques balmades;


fas et beatae coniugis additum
stellis honorem tetaque Penthei
______disiecta non leni ruina,
__Thracis et exitium Lycurgi.

també m’és lícit d’esmentar el joiell de la teva muller benaurada col·locat entre els estels, la casa de Penteu destruïda per un terrible esfondrament i la mort del trace Licurg.


tu flectis amnis, tu mare barbarum,
tu separatis uuidus in iugis
______nodo coerces uiperino
__Bistonidum sine fraude crinis.

Tu fas recular els rius, tu fas recular el mar dels bàrbars, tu, en uns cims llunyans, amarat de vi lligues, sense dany, amb un nus d’escurçons els cabells de les Bistònides,


tu, cum parentis regna per arduum
cohors Gigantum scanderet inpia,
______Rhoetum retorsisti leonis
__unguibus horribilique mala;

tu, quan un escamot de gegants, pel camí més dret, escalava impiu el reialme del teu pare, vas fer recular Retus amb les teves urpes de lleó i les teves horribles maixelles;


quamquam choreis aptior et iocis
ludoque dictus non sat idoneus
______pugnae ferebaris; sed idem
__pacis eras mediusque belli.

bé que eres celebrat com a més bo per a la dansa, les plasenteries i els jocs, no eres tingut per gaire apte per als combats; eres, amb tot, el mateix en la pau i en la guerra.


te uidit insons Cerberus aureo
cornu decorum leniter atterens
______caudam et recedentis trilingui
__ore pedes tetigitque crura.

A tu et veié vistós amb el corn d’or i no et va fer cap mal Cèrber, ans et va fer mansois afalacs amb la cua i, quan te n’anaves, et va llepar els peus i les cames amb les tres llengües de la seva gola.


(HORACI. Odes i epodes, vol. I. Text revisat i traducció de Josep Vergés. Barcelona: Fundació Bernat Metge, 1978.)

Ametllers de Siurana

Havia dit que provaria les paraules de Riba en una tanka seva. Vet aquí la tanka:


Penso en vosaltres,
ametllers de Siurana,
blanca esperança
d’efímeres banderes
en l’aspror irremeiable.


La densitat de la connotació en aquest epigrama a la japonesa converteix la peça en una petita obra mestra. Després que han aparegut en el pensament del jo líric amb un «vosaltres» de moment inconegut ―però que aporta humanitat―, el poeta apostrofa els «ametllers de Siurana». Es crea tot seguit, en el tercer vers, la metàfora de «blanca esperança», adjunta al vers anterior i en l’adjectiu de la qual, a més, s’informa el lector que els ametllers són florits: aquest detall aparegut en el centre topogràfic i conceptual del poema ens posa en un temps determinat del tomb de l’any ―la tanka com una geografia, en un temps. La metàfora, a més, és encadenada i íntimament lligada amb la vinent, del quart vers, perquè la flor dels ametllers passa a ser esperança «d’efímeres banderes en l’aspror irremeiable»: subtilment ―en aquells continguts d’emoció que amb tanta brevetat només la forma de la poesia aconsegueix de travar―, trobem que aquestes «efímeres banderes», uns ideals fràgils i ensorrats, participaran de l’esperança, seran blanca esperança, perquè l’esperança són les mateixes banderes, flors d’ametller, banderes efímeres. Sembla que aquest efecte literari d’intricació de les dues realitats sorgeix d’un fet sintàctic: un terme i l’altre es complementen distribuïts alternativament, l’un adjectiu («blanca») i l’altre substantiu («banderes»; com són substantiu i adjectiu «esperança» i «efímeres», enfront dels altres). Aquesta intricació de dos plans, la confluència sobre el terme «banderes», en la figuració, dels conceptes fulla d’ametller/esperança i ideals és sobretot imaginativa, i crea un conflicte en el poema. El to és elegíac? Sí, s’acaba decantant cap a l’elegia. Hi cau en l’últim vers, fonèticament aspre.
«La ventura consistirà a fixar l’objecte suggerint, per expressió directa o associativa, la senzilla plenitud de la seva presència sobre un blanc, infinit, espai de silenci. De la seva presència i de la seva veritat humana»… Aquest ―concentrat en «un àmbit de 31 síl·labes en una determinada i molt avinent distribució»― deu ser un dels dibuixos més importants que s’han fet mai amb paraules…

Flor precipitada

Avui que l'aire
té el crit d'abril i una alba
d'ocells que tornen,
com l'ametller enyoro
ma flor precipitada.

(Del joc i del foc)

18 de març.- Aquest matí, al safareig del jardí, he vist la primera oreneta de l'any. L'ocell era al cantell de pedra del dipòsit, molt a la vora de l'aigua, i tractava, amb grans dificultats, de beure'n una gota.

A la tarda, en passar per davant de l'església, les orenetes xisclaven volant, descrivint circumferències molt amples, al voltant del campanar. Volaven amb la boca oberta, perseguint els mosquits de l'aire, les mosques i els insectes.
[...]

(El quadern gris)


Es podria dir, en certa manera, que aquests dos textos dialoguen. Potser en tots dos hi ha una particular malenconia, una malenconia situada en un moment concret de l'any: la primavera ―què se n'ha anat ja, aquesta primavera? La singularitat dins la tradició literària és, almenys a primer cop d'ull, nova per a mi. La tanka de Riba és perfecta. Les orenetes descrites, a primers d'abril, com una alba d'ocells que tornen configuren una imatge efectivíssima per dibuixar un cel, contrastat per la flor precipitada que l'ametller enyora. Els xiscles de les orenetes d'El quadern també em fan imaginar un cel ras, però trist. N'hi ha molts que en tardes d'una infantesa les han vistes girar així, davant d'un cel agrisat, entorn del campanar d'una vila agresta.